2019 >> 6 de Juny, Teatre Principal d’Olot. >> 15 de Juny, Teatre Principal de València >>29 de Juny, Teatre Alegria de Terrassa >> 11-14 de Juliol, Festival Grec – Teatre del CCCB de Barcelona.

Tot va començar amb una conversa. Dues actrius acusaven en Roger Bernat, ànima de la companyia FFF i autor d’un seguit de peces que no concedeixen el protagonisme ni a actors ni a actrius sinó al mateix públic, de fer un teatre fred i sense emocions. Consideraven que, tant els espectadors i espectadores com els intèrprets, no només necessiten trobar emoció en el fet teatral, sinó que en depenen. D’aquí que Bernat decidís crear un muntatge fet únicament d’aquest material: d’emocions, o més exactament d’emocions trobades (com els ready made de Marcel Duchamp), que no s’haguessin de buscar mitjançant una història o uns personatges, sino que passés exactament el contrari: que la història, si de cas, es busqués com a resultat secundari d’un efecte. La proposta escènica de FLAM pren la forma d’una partitura exclamativa, on, sense cap justificació i sense un context moral que ho aprovi o desaprovi, uns professionals de l’emoció, actors i actrius, ploren i riuen (com si fóssim davant d’una d’aquelles obres del videoartista Bill Viola on un grup de personatges expressen una simfonia d’emocions a càmera lenta) mentre que uns professionals de la sensibilitat plora i riu amb ells.

No és gens estrany que FFF hagi decidit aquesta vegada posar la tecnologia teatral de les emocions en el seu punt de mira, perquè l’evolució del riure i el plor en les arts en general i en les arts escèniques en particular diu molt sobre la història d’una Humanitat que ho ha convertit tot en dispositiu consensual: des del culte al patiment del cristianisme fins a la idealització de la figura del pallasso; des del turning point afectiu d’indignació fins a un temps, l’actual, en que la política del marketing i el marketing de la política ho fien tot a les emocions.

Foto: Rosa Codina