2019 >> 6 de Juny, Teatre Principal d’Olot. >> 15 de Juny, Teatre Principal de València >>29 de Juny, Teatre Alegria de Terrassa >> 11-14 de Juliol, Festival Grec – Teatre del CCCB de Barcelona.

TOT VA COMENÇAR

Tot va començar amb una conversa. Dues actrius acusaven en Roger Bernat, ànima de la companyia FFF i autor d’un seguit de peces que no concedeixen el protagonisme ni a actors ni a actrius sinó al mateix públic, de fer un teatre fred i sense emocions. Consideraven que, tant els espectadors i espectadores com els intèrprets, no només necessiten trobar emoció en el fet teatral, sinó que en depenen. D’aquí que Bernat decidís crear un muntatge fet únicament d’aquest material: d’emocions, o més exactament d’emocions trobades (com els ready made de Marcel Duchamp), que no s’haguessin de buscar mitjançant una història o uns personatges, sino que passés exactament el contrari: que la història, si de cas, es busqués com a resultat secundari d’un efecte. La proposta escènica de FLAM pren la forma d’una partitura exclamativa, on, sense cap justificació i sense un context moral que ho aprovi o desaprovi, uns professionals de l’emoció, actors i actrius, ploren i riuen (com si fóssim davant d’una d’aquelles obres del videoartista Bill Viola on un grup de personatges expressen una simfonia d’emocions a càmera lenta) mentre que uns professionals de la sensibilitat plora i riu amb ells.

NO ÉS GENS EXTRANY

No és gens estrany que FFF hagi decidit aquesta vegada posar la tecnologia teatral de les emocions en el seu punt de mira, perquè l’evolució del riure i el plor en les arts en general i en les arts escèniques en particular diu molt sobre la història d’una Humanitat que ho ha convertit tot en dispositiu consensual: des del culte al patiment del cristianisme fins a la idealització de la figura del pallasso; des del turning point afectiu d’indignació fins a un temps, l’actual, en que la política del marketing i el marketing de la política ho fien tot a les emocions.

PREMSA. Oriol Puig Taulé

…em planto al carrer Montseny per veure Flam. Sorpresa agradable: em trobo amb un públic molt jove, m’atreviria a dir que la mitjana d’edat era d’uns 25 anys. Aire de festa, espectadors molt a favor i certa sensació a l’ambient que el Lliure torna a molar. El missatge per apagar els mòbils (dit per l’entremaliat Roberto Fratini), ve amb afegitó inclòs: “Aquests actors estan buscant feina”. Fart que li diguessin que els seus espectacles eren freds i sense emoció, Roger Bernat ha fet un espectacle on només hi ha emocions. Rialles i plors, pets i rots. Els joves actors acabats de llicenciar a l’Institut del Teatre són el càsting ideal, per cometre aital escomesa: joves, guapos i amb ganes de menjar-se el món. L’espectacle és una gran pallassada, molt més seriosa del que sembla, on es fa una crítica i una paròdia del fet de representar i de mirar teatre. No només surten escaldats els tòtems del teatre europeu contemporani, sinó també els nostres autoproclamats líders de la modernor més absoluta. L’espai és ple de grans linòleums arrugats, de sota dels quals en sortiran tota mena d’artefactes, i la llum l’ha feta la imprescindible Ana Rovira. Vaig trobar BRILLANT la idea del vestuari d’Adriana Parra: els intèrprets van vestits amb samarretes (se les van canviant durant la funció), de teatres i festivals escènics, locals i forasters. Per exemple (i segur que me’n deixo): el Teatre Lliure, el TNC, La Perla 29, la Sala Beckett, l’Onyric (conservin-la, d’aquí a un temps valdrà molts diners), la Nau Ivanow o el Temporada Alta, però també la Volksbühne, el Kunsten, el festival d’Avinyó o La Fura dels Baus. Samarretes que volen dir “Jo he estat aquí”, “Jo vull actuar aquí”, “Aquest teatre mola” o “Aquests són els meus”. Bravo. En escena, els intèrprets riuen, ploren, criden, es tiren pets i expliquen acudits. I, el dia que hi vaig anar jo, el públic s’ho va passar bomba. Entre tot plegat, una crítica ferotge a la perversitat del sistema: des de l’actriu que saluda, complaent, després d’haver plorat al seu monòleg, fins al director que fa servir Txékhov quan ja no li queden més idees. Passant per l’actor que escup molta bava, quan parla, i el públic que l’aplaudeix per fer-ho. I molts llocs comuns i clixés del teatre modernu: màscares de Donald Trump i Kim Jong-un, pits, culs i tites. Fixeu-vos si eren joves, els espectadors, que quan van sonar les sintonies de La Bola de cristal i de Verano azul no van reaccionar. Servidor es va sentir com si tingués 96 anys de cop. Patapam. I la veritat és que em va encantar.

EQUIP

Peça de Roger Bernat / FFF / ITteatre.
Dramatúrgia: Roberto Fratini. Cap tècnic: Txalo Toloza. Ajudant de direcció i dramatúrgia: Nicolás Jongen. Intèrprets: Marta Borràs, Antoni Mas, Adrià Ardila, Hodei Arrastoa, Alba Duño, Eva Ortega, Alba Aloy, Mireia Lorente-Picó i José Luís Oliver.
Iluminació, escenografia i vestuari: Ana Rovira. Ajudants d’escenografia, il·luminació i vestuari: Núria Vila, Adriana Parra i Albert Chamorro. So: Cristóbal Saavedra. Alumna en pràctique MUET: Nadinka Flores. Observadora: Joana Castellano.
Coordinació d’FFF: Helena Febrés Fraylich. Coordinació d’ITteatre: Ramón Simó i Pepelú Guardiola.
Producció: ITteatre – Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Co-productors: Grec Festival de Teatre, CCCB, Festival Tercera Setmana de València i Elèctrica Produccions. Amb la col·laboració de: Teatre Principal (Olot), Teatre Alegria (Terrassa) i Teatre Laboratori (Vic).

Foto: Helena Febrés