El 4 de desembre de 1971 l’exposició La gauche qui rit de Colita va ser clausurada per la policia 24 hores després del vernissage. Aprofitem que Colita ha estat distingida com a Mestra de La Cadena del FAD 2017 per tornar a muntar l’exposició tal com va ser presentada llavors i, 46 anys més tard, organitzar-ne el finissage.

No es tracta d’una reparació històrica. L’exposició ja va néixer en el seu dia com a acta de defunció d’un moviment que havia estat atropellat pel moment histèric d’una dictadura a la recerca d’enemic. Vázquez Montalbán ja titulava aleshores: La gauche qui rit, in memoriam. Colita i la colla que sortia retratada en aquesta exposició –Terenci i Elisenda van preferir baixar-se’n–, acceptava burlona plantar-se davant el toro amb un somriure. Un somriure congelat pel nitrat de plata, pel procés de Burgos i per la suficiència de sentir-se els escollits. Un somriure lapidari. Tornar a mostrar aquelles fotografies tal i com van ser exhibides a la Sala Aixelà, no és una celebració luctuosa. Aquesta ja es va consumar llavors. Si de cas, és un anacronisme. Fer un facsímil d’aquella exposició és tornar al document tal i com es va produir. Moltes de les fotografies, convertides sovint en imatges promocionals, han estat vistes fins a l’extenuació. Però recompondre l’exposició és tornar a col·locar aquestes imatges en el context d’un dispositiu i recuperar el seu valor d’ús. Una cosa són les imatges preses una a una i altra, el muntatge expositiu que des de feia més d’un any Colita armava com un qui redacta un text.

La gauche divine va ser encunyada, disputada i publicitada durant els quatre anys que separen la invenció del terme i l’exposició. I, tot i que ja des de 1967, el “moviment” havia estat portada de revistes com Triunfo i Oriflama, la identitat dels seus membres i els objectius del mateix eren circumstancials i difusos. L’exposició de retrats posava cara al fantasma. El que era, per usar la vulgata lacaniana, una fantasia amb la qual el règim s’alimentava des de la llunyania madrilenya, finalment es feia real i –no podia ser d’una altra manera– era insuportable. Al cap i a la fi, aquella “gent d’esquerres que feia el possible per viure com gent de dretes”, era fruit del Pla d’Estabilització que el Règim havia posat en marxa l’any 1959. Si bé era comprensible que, encara que ho fessin en francès, aquells professionals riguessin, el que resultava inconcebible és que, a cara descoberta, es definissin com esquerrans. Resultava que els fills avantatjats de les noves polítiques liberals franquistes estaven en cerca i captura o participaven de la tancada de Montserrat. Vaja, que La gauche qui rit somreia i ensenyava les dents. Espanya podia semblar moderna però no compromesa, o viceversa, l’Espanya dissident, per molt lúdica que fos aquesta dissidència, no podia resultar fotogènica. L’exposició La gauche qui rit, una hibridació desacomplexada entre les marques de Joan de Sagarra i del formatge en porcions francès, més que una exposició, era doncs un manifest.

Des de l’inici d’aquest segle, una nova generació d’arquitectes, publicistes i editors, ‘gent de dretes que fa el possible per semblar d’esquerres’ –dono la volta al apotegma d’Oriol Regàs–, s’afanya a recuperar el llegat professional de la gauche divine. No ens hauria de sorprendre. La substitució progressiva de les paraules per les imatges va ser un dels trets característics de la gauche. Va ser probablement ella la que millor va saber interpretar la daliniana estratègia visual i mediàtica que ens sembla ara consubstancial a tota producció cultural. El primer moviment postmodern de l’Espanya posturística havia deixat unes imatges que, convenientment descontextualitzades, s’havien convertit en el retrat de l’optimisme cosmopolita addicte al week-end amb el qual la política neoliberal es dotava d’un llinatge engagé. No debades, Mariano Rajoy, ministre de cultura l’any 2000, prologava l’exposició nostàlgica-commemorativa de la molt liberal colla. (En aquell context, la nostàlgia era la millor de les polítiques per a l’esborrat de pistes). Tornar ara, un cop més, a aquelles fotografies i fer-ho en el context de l’exposició original que va produir Colita al desembre del 71 és, sí, un anacronisme. Però, com ha argumentat Alberto Villamandos, aquelles imatges arrencades a la seva història “es converteixen en una marca, un producte simbòlic consumible carregat de connotacions de classe i cosmopolitisme” i deixen de grinyolar. El reconeixement Mestres. La cadena del FAD 2017 concedit a Colita ens dóna l’oportunitat de recuperar un muntatge expositiu i les imatges que el van compondre. I, recuperant una imatge de la nostra història, tornar una història a les nostres imatges.

Plano d’Adrianna Mas: