La cotidianidad fascista es vivida aquí con la plena neutralidad y naturalidad con que fue aceptada; era, cabalmente, un mundo dramático porque no permitía concebir otro posible mundo real. 

Pere Gimferrer, pròleg a El peso de la paja, Terenci Moix

El teatre al carrer

Diguem-ho d’una vegada: la culpa de la pandèmia la té el teatre. El mal teatre que hem fet en els últims anys, incapaç d’unir, com demanava Artaud, vida i mort, dolor i plaer, somni i vigília. Un teatre que amagava entre cametes els camps de concentració per a vells i velles, els parkings educatius per a nens i nenes, els treballs forçats dels treballadors indispensables, el cementiri del mediterrani i en general tot allò que quedava fora d’escena. La pandèmia va fer caure el teló de fons que amagava tot el tinglado i, per uns moments, es va poder veure el teatre sencer: allò obscè i allò excels, la vida i la mort agafadetes de la mà mentre, incapaços d’acceptar el parentiu indestriable entre el bé i el mal, a les vuit de la tarda ens afanyavem a reconstruir el teatret dels bons sentiments corrent als balcons a picar de mans per destriar la llum de la foscor.

Enlloc d’aprendre del cruel teatre que ens proposava el virus vàrem escollir el teatret de parròquia, aquell que ens alliçona per destriar el bé del mal i que ens recomforta com una abraçada. Després de la primera reacció de públic obedient que, acabat l’espectacle inesperat, desconcertat per la modernitat de la funció, aplaudeix per no semblar idiota, calia tornar a agafar el fil del guió que la pandèmia havia interromput. Així, davant del teatre despiatat i cruel que ens oferia la debacle, però que al menys representava amb fidelitat el món que havíem construit, enlloc d’aquest teatre, hem volgut tornar al teatret de sempre, aquell que amaga les misèries i disciplina l’auditori, un teatre estructuralment feixista.

Com deia la periodista Maura Judkis al Washington Post el passat 7 de setembre, si la crisi posterior a l’atac a les Torres Bessones va fer neixer el “teatre de la seguretat”, la pandèmia ens ha portat el “teatre de la higiene”. Ni el primer va incrementar la seguretat, ni el segon limita els contagis, però els dos ens proporcionen la recomfortant sensació d’estar fent alguna cosa. Deixem de ser espectadors del desastre per convertir-nos en actors de la solució. Sabem que és una solució fictícia, que la prohibició de pujar una ampolleta d’aigua a l’avió o que la obligació de prendre’ns la temperatura a la porta del colegi no serveix de res –i així ho demostren els epidemiòlegs– però ens consola. Tornem al teatre d’abans de la crisi i, com és habitual, a la participació figurada.

El que més agraeix qualsevol actor és poder estar segur d’haver seguit el guió, no haver-se’n apartat ni una paraula. No importa si l’espectacle fa pena, el que de veritat s’aprecia en l’art teatral és la fidelitat a les instruccions donades. I això és el que estem aprenent en aquesta pandèmia. Aquest és l’argument de la funció.

Si la pandèmia ens ha ensenyat alguna cosa ha estat precisament a ser millors i més disciplinats actors perquè, com el teatre és cada cop més insuportable i kitsch, cal actors capaços d’empassar-se qualsevol cosa a canvi de conservar el paper. Però a millors actors, pitjor teatre. A ningú no se li escapa que la política de la representació és ara si cap més pobre que abans de la pandèmia. Els espais de socialització han deixat de donar-se al carrer (espai públic) per traslladar-se a les xarxes (espai privat), amb l’excusa del respecte als “protocols” anti-covid el joc de jerarquies ha passat de ser negociat a ser imposat, i les mesures anticontagis han convertit els intercanvis interpersonals aztarosos en relacions formatejades. Les sales de teatre han tancat però la pandèmia ens ha portat més teatre que mai. Teatre histriònic i de grans gests per tapar el cruel espectacle de l’epidèmia.

El teatre a les sales

Tot i que els espectadors havien de sortejar les bales dels franctiradors per arribar a les sales, durant la guerra dels Balcans les sales de teatre i els auditoris que no havien estat bombardejats van seguir oberts. A Sarajevo, de la qualitat del teatre en depenia l’eficàcia de la resistència. Anar a veure espectacles i escoltar música era el teatre que varen escollir fer els habitants de la ciutat per demostrar-se la superioritat moral davant de l’adversari.

Durant la pandèmia del Covid, però, els primers en tancar van ser els teatres i la “resistència” es va fiar a un teatre paradoxal on tota participació es resumia a no sortir de casa. I quan alguns sortien era per seguir al peu de la lletra el guió mediocre que dicta la por.

Ara que podem tornar a sortir al carrer, els teatres tornen tímidament a obrir. Però què és el que proposen? Si abans de la pandèmia els teatres i festivals eren ja parcs temàtics de la mala consciència, ara s’han convertit definitivament en refugi de persones benpensants. S’imposa doncs una programació que bascula entre “donar sortida” a allò que va quedar escapçat per la pandèmia (espectacles generalment amarats de bones intencions i d’estricta observança del credo progressita) i projectes sobre la valentia dels nostres sanitaris amb aplaudiment assegurat dels actors i actrius al públic, en la més pura tradició maoísta (diu la llegenda que va ser Mao el primer que va aplaudir al públic en mostra d’agraïment per una revolució que, a diferència del públic dels teatres, efectivament havia protagonitzat l’audiència).

El teatre de la vida quotidiana i el teatre dels escenaris proven de tornar a la realitat prepandèmica. Tant l’un com l’altre al 50%. Però quan la maquinària no va a ple rendiment, és quan es perceben millor les seves falles. La Rambla és un bon exemple d’una ciutat que vol tornar a una realitat que no ho era. El “carrer més alegre del món” era un fantasma i ara, havent perdut el furor turístic que el mantenia d’empeus, està decididament cadàver. Tant el teatre del carrer com el dels escenaris obliden que aquesta pandèmia ha deixat al descobert una realitat que, tot i ser desagradable i moltes vegades obscena, cal abordaaaaaaaar.

Imatge de “Que algú em tapi la boca”, TNC, 2001. Foto: Teresa Mira.