No hi ha gaires festivals que puguin permetre’s programar peces i artistes quasi desconeguts. Són els únics festivals que paguen la pena. Durant aquestes dues setmanes hem vist espectacles literaris, de dansa, de teatre o “de fira”. Tots ells representen una part important de la creació escènica actual. Si fa una dècada, en el moment de major eufòria liberal, el panorama musical captava l’atenció del públic més inquiet, en aquests moments de canvis estructurals és el teatre que ofereix una imatge prou àmplia de les nostres estructures. (No faig diferència entre teatre, dansa o circ, són disciplines totes elles que s’estructuren al voltant de l’escena i que estan condemnades a confondre’s).

Desgraciadament el “teatre oficial” va abandonar fa massa temps el terreny de la investigació per perseguir el plaer inmediat i massiu de l’audiència en els grans i nous equipaments democràtics. Paradoxalment la necessitat desesperada de públic va provocar un empobriment de l’escena que va convertir tots els escenaris en el mateix escenari i tots els artistes en el mateix artista. Tot plegat molt poc democràtic. Festivals com ara l’In-motion al CCCB, l’LP al Mercat de les Flors i al mateix CCCB o, en l’àmbit internacional, el KunstenFestivalDesArts de Brussel·les o la programació internacional del festival d’Avignon són un bon exemple d’una escena que torna a diversificar-se. I, sense perseguir la presència de públic, acostumen a obrir les seves portes amb les localitats exhaurides.

S’ha demanat tradicionalment al teatre que diverteixi i eduqui al públic, que inventi històries i entreni als actors per al cinema i la televisió, s’ha utilizat els seus trucs desde la premsa fins l’arquitectura per captar l’atenció, i els personatges teatrals serveixen de model per la psicologia i la sociologia. Totes les disciplines han pres en préstec mecanismes del teatre per explicar un món que necessita representar-se de manera cada vegada més precisa i global. Però els professionals del teatre quasi no ens vàrem prendre el temps de reflexionar sobre la pròpia disciplina per adaptar-nos a una realitat que, d’altra banda, tampoc no ens deixàvem temps d’observar. 

Festivals com l’LP’09 dirigit per Carmelo Salazar i Oscar Dasí demostren que hi ha una necessitat cada cop més important de trobar-se en els teatres per debatir a través de l’escena sobre el que som i volem. Espectacles com els de Teo Baró, Patrícia Portela, Cuqui i María Jerez, Juan Domínguez, Olga Mesa, Norberto Llopis o Juan Navarro així ho demostren.

A aquests festivals cal afegir la creixent comunitat d’internautes que ha començat a formar-se al voltant d’espais com www.tea-tron.com. Al marge dels grans mitjans de comunicació, aquestes comunitats amplien els debats posteriors als espectacle amb personatges com Quim Pujol “el crític amb perruca” que, tot i exercint la crítica amb rigor i atenció, reivindica una mirada múltiple i compartida amb la resta d’espectadors, exercint el seu rol des d’una posició inèdita en el nostre panorama. De la mateixa manera que els espectacles han deixat de voler representar una idea tancada de bellesa, la nova crítica renuncia a fer judicis de valor i, en canvi, amplia la lectura dels espectacles oferint-ne un correlat textual. En aquest sentit és interessant apropar-se a l’espai anomenat “crítica de la crítica” on els textos dels crítics de la premsa escrita són analitzats posant en evidència la gran quantitat de clichés i llocs comuns que han esdevingut necessaris per a aquells incapaços d’enfrontar-se a uns espectacles que reclamen una altra mirada. Estem davant d’una nova crítica nascuda per a un nou teatre en un món que cada matí.

Article publicat a EL MUNDO, 26/03/09