Notificada la autoridad competente, los participantes son convocados a un acto de reivindicación que consiste en hacer una dormida colectiva. Para reclamar el derecho a ser improductivos, reivindicar el poder curativo del sueño y compartir letargos. Porque, dada la situación de peligro extremo, es necesario hacerse el muerto. Porque, puesto que ya no es posible pagar un techo bajo el que descansar, toca dormir a la intemperie. Para dejar de ser actores de este drama y reclamar el derecho a ser simples espectadores. Porque dormir es la huelga más antigua: reclamar el derecho a dormir, que es como acaba a diario el drama de vivir. Y porque despertar es, todos los días e invariablemente, una mierda.

Viscosos, lentos, indolentes, remolones, dormilones, dormilentos. Guerrilleros del soponcio, buscavidas del aburrimiento, sibaritas del paro, huelguistas del acontecer y juerguistas del no-acontecer, por ascetismo o por simple asco: buenas noches a todos (si es que las noches pueden ser buenas).

ATENCIÓN: Habrá camastros, bebida y facilidades para la sedación. Traed almohadas y mantas.

«EL ESPECTÁCULO DE LA HUELGA, LA HUELGA DEL ESPECTÁCULO»

TEATRE DORMICIPATIU, per Roberto Fratini

L’acte de dormir és el més involuntari dels espectacles i la més callada de les desercions. Dormir és la vaga més antiga i, avui, l’única que continua oferint un simulacre d’eficàcia. Ningú no sembla més present, exposat, vulnerable, per no dir vulnerat. Dormir és com fer-se el mort per sobreviure a la mar de fons. Dormir és deixar-se bressolar per la tempesta del present. Enganyar-la. Dormir és el primer simulacre de decés. En molts aspectes, és el teatre més radical, el més atàvic. Ens recorda que el teatre va ser cosa de víctimes, abans que arribessin actors i accions. Va néixer per sedar –per força o sacrifici– allò que quedava de real en la suposada realitat. Dormir és tal com acaba, invariable i diàriament, el drama de viure. Despertar és, diària i invariablement, una merda.

Tret dels roncadors despatarrats, gairebé tots dormim arrupits per parar no se sap quins cops. Tret dels guerrers, gairebé tots dormim amb la porta tancada i la llum apagada. Sense saber-ho, encara creiem que no veure-hi ens fa invisibles. Esfumada la mentida del món, ens queda la sinceritat per defecte d’una passivitat sense esquerdes. Només en l’oblit ens sincerem. No de bades fa ja segles que busquem en els embornals de la son les veritats amagades, el miserable i turbulent backstage de la mentida diürna. Dormir ofereix una simulació creïble d’immunitat terminal a qui no està ni del tot mort ni és del tot immune. Ofereix al somiador criminal un simulacre creïble d’innocència orgànica. Dormir és la menys intercanviable de les llibertats, la més passiva de les accions.

La narcolèpsia, que és caure rendit en els llocs i situacions més intempestius, eximeix d’un munt de responsabilitats civils, culturals, fins i tot morals. I perquè la competència bàsica dels espectadors tradicionals és fingir-se desperts en un ambient –la sala fosca– que sembla pensat per multiplicar la melatonina, la darrera acció del mateix espectador, la més delicada de les seves ficcions emancipadores, la més vertiginosa de les seves performances eventuals, és fingir-se dormit: l’últim acte –totalment hipotètic– del turn over hamlètic que l’ha vist, els darrers anys, desviure’s per reviure com a performer.

Morir, dormir, somiar potser. Entre ser i no ser hi ha la mateixa relació que entre ser i fingir. I com que el somni no té qualitats, el dorment aconsegueix per defecte la simulació d’una absència perfecta de qualitats, responsabilitats, identitats, professions, confessions. Desaparèixer és el truc espectacular que, en el fons, l’espectador ha cobejat amb més obstinació. El privilegi d’un desterrament sense estrès d’enyorar el passat o d’ignorar el futur. O l’autoritat irrefutable, el prestigi cert dels individus i col·lectius desapareguts. Estirats al llit, estirats bocaterrosa a la llitera, sensibles però ja no susceptibles, no queda sinó deixar-se en mans dels massatgistes i enterradors, dels polítics i exegetes, dels gestors i manipuladors que vindran.

Constituïm en general una mateixa munió d’actors morts d’esgotament i espectadors morts d’avorriment. Cap presa de rol pensada per distreure’ns del cansament o l’avorrició aconsegueix no assemblar-se a un extra de treball, estudiat per desvetllar-nos. Anhelem per tant la sublim improductivitat de fer nones, un acte de pietat cap a la comèdia que no vam saber interpretar. L’espectre del pare mort ens visita perquè som obstinadament noctàmbuls. Si renunciem a la vigília, potser, per emulació, el pare també accedeixi honradament a la performance elemental de seguir mort. Jeure sobiranament. Perquè a tots, pares i fills, reis i prínceps, autors i actors, ens la bufa allò d’haver de “fer la nostra part”.

Així doncs, on la lluita és generalment inútil, la lluita del dorment té l’honradesa de ser lluita per ser inútil. El dorment no es resisteix ni tan sols a si mateix. I fer-se el mort és, en casos extrems, l’única possibilitat de supervivència. Sens dubte que enganyar-se és generalment, per als insomnes, la manera d’adormir-se de debò. Fingir-se dormit pot adormir.

Els dorments no constitueixen cap associació, cap actor col·lectiu, cap Gesellschaft, cap grup de pressió (són, si de cas, un grup de descompressió). El cos dels dorments s’ocupa, potser, de demanar per ells exercir el miserable dret d’entrar en stand-by. La communitas dels dorments és totalment liminal i intersticial: habita una franja d’oblit, negativitat i associalitat.

Per això ser socialment res atorga a alguns el dret de dormir al carrer, en els racons tranquils i angles d’incidència entre la residència (que no tenen) i la dissidència (que no trien). El homeless, en el seu cubicle de cartró és, literalment, el pes mort dels barems que permeten a la societat establir en tot moment l’equivalència entre ficcions públiques i franqueses privades. I hi ha una mica d’escenificació precària, de teatre pobre (és a dir, desesperadament verídic) en la tecnologia d’acampada suburbana. En els marges del tragí la son del sensesostre sembla invariablement una ficció post. Sense ser creïble és real; o és real perquè no és creïble. No hi ha resiliència més insuperable que una derrota tan honradament orgànica.

La performance dels dorments no és teatre social. És un gest actiu de rendició a la individualitat, pensat per recordar que associal, vocacionalment, és tot el teatre pel fet de ser teatre: art de la sedació; i la sedació com a art.

EQUIPO: Los veladores de este proyecto son Núria Martínez Vernis y Oriol Sauleda, Pedro Granero y Joan Solé, Roberto Fratini y Roger Bernat. Han puesto dineros Conde Duque (Madrid), Fira Tàrrega, Lieux Unique (Nantes) y FITAM (Santiago de Chile). Mutte Associació Cultural (Pontós) nos ha apadrinado.

THE SHOW OF THE STRIKE, THE STRIKE OF THE SHOW.

Once the authorities have been notified, the participants are summoned to an act of vindication, which consists of a collective sleep-in. To claim the right to be unproductive, to claim the healing power of sleep and to share lethargy. Because, considering the situation of extreme danger, it is necessary to play dead. Because, since it is no longer possible to pay for a roof under which to rest, it is necessary to sleep outdoors. To stop being actors in this drama and claim the right to be mere spectators. Because sleeping is the oldest strike: to claim the right to sleep, which is how the drama of living ends every day. And because waking up is, every day and invariably, shitty.

Slimy, slow, indolent, lazy and sleepy people. Warriors of the slumber, hustlers of boredom, sybarites of unemployment, strikers of the happening and revelers of the non-happening, by asceticism or by simple disgust: good night to all (if nights can be good).

ATTENTION: There will be beds, drinks and facilities for sedation.