Cada nit convidem a 6 actors i actrius a reconstruir la Terra Baixa que va posar en escena Fabià Puigserver l’any 1990. Cap dels intèrprets ha assajat ni se sap de memòria el text.

Per fer-ho cada intèrpret rep uns auriculars on sent la veu del seu personatge interpretat per Lluís Homar, Emma Vilarasau i la resta de la companyia del Teatre Lliure. A part de l’àudio, darrera del públic hi ha una pantalla on es projecta el video original de l’espectacle enregistrat per RTVE.

Desde la paradoxal estrena del text d’Àngel Guimerà a Madrid al 1896, fins a la versió de Fabià Puigserver, representar Terra Baixa ha estat una forma de declarar el capital polític dels imbècils. Ideologies tan diverses com la dels ateneus anarquistes barcelonins de principis del XX, la cineasta nazi Leni Riefenstahl, el dramaturg marxista Erwin Piscator o els realities de TV3, tiren de Terra Baixa per matar llops o fugir a la Terra Alta.

Avui que el BOE acaba de prohibir definitivament la caça del llop, Roger Bernat aprofita l’ocasió per retre homenatge als actors.

REPARTIMENT

Entre el 18 de febrer i el 6 de març els actors i actrius que han interpretat aquest muntatge han estat:

Chantal Aimée, Marta Aguilar, Nao Albet, Alba Aloy, Mercè Arànega, Adrià Ardila, Hodei Arrastoa, Enric Auquer, Quim Àvila, Guillem Balart, Susanna Barranco, Javier Beltrán, Dolo Beltrán, Clàudia Benito, Paula Blanco, Marcel Borràs, Marta Borràs Eroles, Dèlia Brufau, Alba Brunet, Marc Cartanyà, Aina Clotet, Carlos Cuevas, Bruna Cusí, Miki Esparbé, Tilda Espluga, Raquel Ferri Moscardó, Xantal Gabarró, Francesc Garrido, Berta Graells, Margalida Grimalt, Max Grosse Majench, Paula Jornet, Marc Joy, Mireia Lorente-Picó, Núria Lloansi, Toni Mas, Paula Màlia, Marc Martínez, Eleazar Masdeu, Aleix Melé, David Menéndez, Bàrbara Mestanza, Tamara Ndong, Eva Ortega, Anna Pérez Moya, Victor Pi, Oriol Pla, Fèlix Pons, Alba Pujol, Alba Ribas, Maria Ribera, Santi Ricart, Xavier Ripoll, Carol Rovira, Xavi Sáez, Maria Antònia Salas, David Selvas, Yolanda Sey, Blanca Valletbó, Martina Vilarasau, Pau Vinyals i Jaume Viñas.

ENTREVISTA

1. Com neix el projecte? El projecte neix de la filmació de Terra Baixa que va fer Josep Montanyès al 1990. Quan poses en escena un text, has d’imaginar què significa allò que es diu, com s’han de moure els personatges, quina escenografia construir. Aquí tot això ja ha estat decidit pel Fabià Puigserver i ens permet fer una feina de calc, com aquells aprenents de pintors que van al Prado a reproduir la feina dels grans mestres del barroc. I és enfrontant-nos a les nostres limitacions com, enlloc d’entregar una versió més de Terra Baixa, entreguem una de menys.
2. Per què recuperar un clàssic com Terra Baixa de Guimerà? No m’interessa tant el clàssic de Guimerà com el lloc que ocupa en la nostra memòria. Terra Baixa és el típic text que tothom coneix però ningú no ha llegit. I el Fabià el posa en escena per convertir-lo en una icona, en un objecte que, tot i que no entenem, esdevé part de la nostra identitat. La identitat està feta d’estranys artefactes.
3. Què vol aportar la teva proposta de diferent? Res.
4. El teu muntatge pren com a punt de partida la producció de Fabià Puigserverde 1990. Com és el procés de creació i documentació? Tota la feina de documentació s’enfronta a un obstacle: han passat 32 anys, en Fabià Puigserver ja no hi és i la feina de mesos d’assajos ha desaparegut. No queden quaderns de direcció, filmacions dels assajos, i la memòria dels actors no ens permet reconstruir els detalls d’aquell procés. Aquesta limitació ens enfronta a la tasca de reconstruir un muntatge desde la seva superfície. Només tenim les imatges del Josep Montanyès, ens falta tota la resta. Aquesta limitació ens aboca a donar una versió zombi de Terra Baixa, amb tot el que això té de descarnat, essencial i, per què no dir-ho, terrorífic.
5. També cites fonts com el Terra Baixa de finals del S.XIX que s’exhibia als ateneus barcelonins o la cineasta emblema del nazisme Leni Riefenstahl. Com hi són presents en la teva proposta? Terra Baixa ha estat un text que, inmediatament després de la seva estrena, va circular per innombrables circuits: de Holywood, als ateneus anarquistes, de les poètiques feixistes a les companyies de teatre d’aficionats. Això ens demostra com d’arrelat està el romanticisme en la nostra cultura. Som una cultura fascinada pels mites del “bon salvatge”, de l’home lliure i de la pusesa primigènia. I el muntatge del Fabià que reconstruim n’és una demostració.
6. L’espectacle compta amb més d’una setantena d’intèrprets… com és? Com no hem estat capaços d’esbrinar com assajava en Fabià, hem decidit no assajar. A cada funció convidem 6 intèrprets perquè reconstrueixin la peça sense haver passat pel procés de lectures del text i construcció del personatge. Això és una dificultat afegida pels actors i actrius però ens permet no haver d’inventar, no afegir res al muntatge.
7. Useu la tècnica del verbatim, molt pròpia del teatre documental. Quin ús en feu?L’esperit de la peça és reproduir l’espectacle de Fabià Puigserver, el verbatim només n’és l’ornament.
8. Quin paper juga el públic en l’obra? En aquest muntatge al públic li toca fer de públic.

PREMSA

Homenatge? Paròdia? Boutade postmoderna? Tot plegat alhora? Els teatraires es debaten, al carrer i a les xarxes, entre una opció i l’altra. Si partim de la base que intentar reproduir un muntatge històric sempre acaba produint monstres, segurament és molt més honest crear un monstre amb tots els ets i uts. Un híbrid. Una criatura frankensteiniana que, formada a partir de trossos de vida, acabi convertint-se en un zombi. Una bèstia. Un Gòlem. Un artefacte artificial i artificiós. Però és que, amigues meves, no és ben bé això, el teatre?
Oriol Puig Taulé. Núvol 02/03/2022

Meravellós METAvers, entre el simulacre de Baudrillard, l’homo sampler d’Eloy Fernández Porta i el primer capítol de Black Mirror. (…) Un teatre del post en el present, que ens fa entrar en bucle sense idees clares de futur més enllà del ludisme present i de la ironia ontològica(ment catalana). (…) La Terra Baixa de Bernat s’allunya de la lògica pirandelliana de l’impuls de vida dels éssers de paper i de neurones per a apropar-nos mitjançant el teatre a la idea d’una CULTURA ZOMBI. (…) Aquí, la performance de Roger Bernat, la perspectiva zombi integra tota l’acció escènica, tant a l’escenari com al pati de butaques. Tots aquí som els zombis d’una acció passada, condemnats –com Sísifs– a repetir-la davant de la nostra pròpia mirada irònica… encara més quan es tracta de la gran obra patrimonial catalana.(…) Un encert (com ho és tant o més la programació de JC Martel) perquè renova la mirada sobre el patrimoni amb una reflexió al quadrat i fa irrepetible la seva pròpia versió. Els zombis han guanyat! I quins zombis surten a l’escenari. Quin plaer veure actors que han sorgit a partir dels 2000 lluitar per fer una obra sota control d’una pantalla i d’uns auriculars (Google hauria de patrocinar l’obra!) Quin goig saber que han tingut molt poc temps per preparar-se. Com he xalat veient aquest torneig impossible entre dues generacions, entre els vius que, tot rient rient, són morts com els espectacles de Kantor! (…) A Roger Bernat li caldria patentar el seu propi mètode per accedir del tot a l’esfera del patrimoni teatral del futur. Friso de llegir un dia una monografia, una tesi, un assaig sobre l’obra de Bernat. Una reflexió que faria èmfasi en el POST, diria fins i tot en la poètica del POST-IT: després d’això què? (…) Roger Bernat ens ha mostrat com MIRAR-NOS EL MANELIC i ha MORT EL LLOP PARE.
Fabrice Corrons. Twitter 04/03/2022.

REGLES DEL JOC PER ALS ACTORS

EQUIP

Direcció i escenografia: Roger Bernat. Ajudants de direcció: Pedro Granero i Estela Santos. Dramatúrgia: Roberto Fratini. So: Joan Solé. Ajudants de so: Pau Matas i Enol Balado. Il·luminació: Anna Rovira. Audiovisuals: Enrique Baró Ubach i Marie Klara González. Producció executiva: Helena Febrés Fraylich. Assessorament legal: Abel Garriga. Producció: Teatre Lliure i Elèctrica Produccions.