FFF: THE FRIENDLY FACE OF FASCISM (1). Per una estètica dels dispositius. Manifest (2). Publicat a la revista Estudis Escènics 44, Desembre 2019.

• The Friendly Face of Fascism (FFF) comparteix amb la seva època la vocació de tenir la població permanentment mobilitzada. En la «societat de l’espectacle» tots som intèrprets.
• FFF no produeix espectacles sinó que dissenya dispositius. El seu públic no està format per observadors motivats. Els operaris ociosos són el públic i els protagonistes.
• FFF confon actor i espectador, com confon activitat i passivitat. Els espectadors d’FFF són alhora víctimes i botxins. FFF no pretén ni desdramatitzar el món ni dramatitzar el teatre. FFF és teatre cruel i no catàrtic.
• FFF produeix dispositius que serveixen a la interacció. Els usuaris manipulen el dispositiu i el dispositiu manipula els usuaris. Els dispositius d’FFF són doncs artefactes polítics.
• FFF no coneix barreres entre escenari i platea, entre públic i privat. No hi ha distinció entre aquells que participen i aquells que, quedant-se al marge, interpreten el rol d’espectadors. Qualsevol racó, físic o mental, serà absorbit per l’artefacte. FFF és teatre totalitari.
• Ningú no gaudeix dels dispositius d’FFF. Actuant, l’espectador interpreta com pot la seva emancipació i assumeix perplex el seu rol d’operari. És legitimant les eines de l’emancipació que l’usuari fa desaparèixer la diversió.
• FFF reemplaça el gaudi per una forma complexa de goig o jouissance, recordant que la jouissance és la plenitud viscuda d’una carència substancial. La insatisfacció és al bell mig de l’estètica del dispositiu.
• L’espectador d’FFF treballa per produir la seva pròpia imatge. L’espectador d’FFF és un treballador idealista que, com a satisfacció pel seu esforç, rep fragments de la seva ficció política.
•  L’espectador d’FFF és un treballador que pertany a un sistema. És abusar de l’espectador —l’excés— el que atorga al dispositiu una forma—la gràcia. FFF rep de l’espectador un tresor amb l’únic propòsit de malbaratar-lo. FFF és la plusvàlua del sistema, el seu malbaratament.
• FFF troba la seva forma en la interacció entre dispositiu i usuaris. Com més invisible és el dispositiu, més visible és la interacció. Tanmateix, lluny d’al·ludir a virtuals harmonies «relacionals», FFF considera que l’única bellesa de les relacions és la seva invencible dificultat.
• FFF no té llengua pròpia com tampoc no té estil. FFF no expressa la visió d’un individu com tampoc no és fruit d’un territori, d’un paisatge o d’un país. FFF manlleva la llengua del poder. FFF és el calc del sistema, és la seva realització.
• FFF és una tecnologia i s’estén mitjançant la tecnologia. Programació, planificació i disseny permeten tant l’autonomia com el control de l’espectador.
• FFF promou la mobilització i aconsegueix la inhibició.
• FFF promou la interactivitat i aconsegueix la interpassivitat
• FFF promou el joc i aconsegueix el tedi.
• FFF promou l’explotació i aconsegueix la conspiració.
• FFF promou el soroll i aconsegueix el silenci.
• FFF conrea multituds i recol·lecta solituds. Són aquestes paradoxes les que permetran la fantasmagoria: el record fictici, l’espectral aparició d’un subjecte col·lectiu que alguna vegada va ser anomenat poble. Aquest espectre és a l’espectador solitari allò que l’espectre del pare fou a Hamlet: una instigació a «fer teatre».
•  FFF es dirigeix a una multitud immòbil confinada a la butaca —com el treballador al portàtil, l’alumne al pupitre o el malalt al llit— i la convida a fingir.
• FFF no comparteix el fantasma de les avantguardes per les que l’espectador és un ésser passiu que ha de ser despertat. FFF desconfia d’un teatre mascle que imagina un públic femella.
• FFF tampoc no comparteix la fantasia del teatre de prosa on l’espectador compromès va al teatre a confirmar que l’artista també ho és. FFF desconfia d’un teatre que convida a netejar consciències en les salvífiques aigües de la platea. Si almenys el teatre fos l’últim lloc on avorrir-se! Però fins i tot aquesta esperança última, en una societat permanentment mobilitzada, amaga la falsa consciència de qui pretén falsificar el món simplificant el teatre.
• FFF conrea la ficció conscient.
• FFF no representa la multitud sinó que la produeix. The Friendly Face of Fascism és el públic fet forma.

Roger Bernat i Roberto Fratini, Barcelona, a 21 de desembre del 2018.

1. The Friendly Face of Fascism (La cara amable del feixisme) és el nom de la companyia teatral formada per Roger Bernat, Roberto Fratini, Txalo Toloza, Cristóbal Saavedra, Ana Rovira, Marie-Klara González i Helena Febrés. El nom de la companyia l’hi van posar el 2008 Pedro Soler i Roger Bernat.
2. Manifest inspirat en el Manifiesto Canalla (La Fura dels Baus, Barcelona, 1983) i en els 10 items of the covenant (Laibach. Nova Revija, Ljubljana, 13-14. 1983).

FFF: The Friendly Face of Fascism (1). For an Aesthetics of Devices. Manifesto (2). Published in the magazine Estudis Escènics 44, December 2019.

• The Friendly Face of Fascism (FFF) shares with its time the aim of keeping the population permanently mobilized. In the “society of the spectacle” we are all performers.
• FFF does not produce shows but rather designs devices. Its audience is not made up of motivated observers. The idle operators are the audience and the leading characters.
• FFF blurs the line between actors and spectators, and between activity and passivity. The FFF spectators are both victims and executioners. FFF does not seek to de-dramatize the world or dramatize theatre. FFF is cruel rather than cathartic theatre.
• FFF produces devices that help interaction. Users manipulate the device and the device manipulates users. So FFF devices are political artifacts.
• FFF knows no barriers between stage and stalls, between public and private. There is no distinction between those who participate and those who, remaining on the sidelines, perform the role of spectators. Every corner, physical or mental, will be absorbed by the artifact. FFF is totalitarian theatre.
• Nobody enjoys FFF devices. By acting, spectators perform their emancipation as best they can and take on, perplexed, their role as operators. By legitimizing the tools of emancipation the user obliterates diversion.
• FFF replaces pleasure with a complex form of joy or jouissance, recalling that jouissance is the lived plenitude of a substantial lack. Dissatisfaction is the heart of the aesthetics of the device.
• FFF spectators work to produce their own image. FFF spectators are idealistic workers who, as a reward for their endeavour, receive fragments of its political fiction.
• FFF spectators are workers who belong to a system. Abusing the spectator – excess – gives the device a form – grace. FFF receives spectators as a treasure with the sole purpose of squandering them. FFF is the value added of the system, its squandering.
• FFF finds its form in the interaction between device and users. The more invisible the device, the more visible the interaction. However, far from alluding to virtual “relational” harmonies, FFF considers that the only beauty of relations is their unbeatable difficulty.
• FFF does not have a language or style of its own. FFF does not express the vision of an individual and neither is it the result of a territory, a landscape or a country. FFF borrows the language of power. FFF is the copy of the system, its realization.
• FFF is a technology and spreads through technology. Programming, planning and design enable both the autonomy and control of the spectator.
• FFF fosters mobilization and achieves inhibition.
• FFF fosters interactivity and achieves interpassivity.
• FFF fosters play and achieves tedium.
• FFF fosters exploitation and achieves conspiracy.
• FFF fosters noise and achieves silence.
• FFF cultivates crowds and harvests solitudes. These paradoxes will enable phantasmagoria: the fictitious memory, the spectral appearance of a collective subject that was once called people. This ghost is to the solitary spectator what the father’s ghost was to Hamlet: an instigation to “do theatre”.
• FFF targets an immobile crowd confined to the seat — like the worker to the laptop, the pupil to the desk or the sick person to the bed — and invites them to pretend.
• FFF doesn’t share the ghost of the avant-gardes for which the spectator is a passive being that has to be awakened. FFF mistrusts a male theatre that imagines a female audience.
• FFF also does not share the fantasy of prose theatre in which the committed spectator goes to the theatre to confirm that the artist is also committed. FFF mistrusts a theatre that invites the cleansing of consciences in the saving waters of the stalls. If at least the theatre was the last place to get bored! But even this last hope, in a permanently mobilized society, conceals the false conscience of those who seek to falsify the world by simplifying theatre.
• FFF cultivates conscious fiction.
• FFF doesn’t represent the crowd but produces it. The Friendly Face of Fascism is the audience made form.

Roger Bernat and Roberto Fratini. Barcelona, 21 December 2018.

1. The Friendly Face of Fascism is the name of the theater company formed by Roger Bernat, Roberto Fratini, Txalo Toloza, Cristóbal Saavedra, Ana Rovira, Marie-Klara González and Helena Febrés. The name of the company was given in 2008 by Pedro Soler and Roger Bernat.
2. Manifesto inspired by the Manifiesto canalla (La Fura dels Baus, Barcelona: 1983) and the 10 items of the covenant (Laibach. Nova Revija, Ljubljana, 1983).