“Pim-pam, obra encargada por la 34ª Bienal, es una onomatopeya, un juego rítmico que encierra un instante que va y viene, como una pelota que golpea la pared en un partido de squash. Para esta instalación, Bernat y su grupo, FFF, crearon un juego sencillo, con pocas reglas, para quien quiera jugarlo. Los auriculares se distribuyen en carros en el pabellón. Siguiendo las instrucciones susurradas en los auriculares, los visitantes pueden iniciar una extraña visita a la Bienal y, al mismo tiempo, parasitarla.
Pim-pam evoca un mundo de protocolos directos e indirectos en el que las personas están sometidas a fuerzas externas, ataques sucesivos que emancipan o destruyen. La pieza nos hace conscientes de un juego que sólo podemos entender mientras sigamos jugando. El propio artista la define como un playground que “en lugar de estar formado por estructuras arquitectónicas, está articulado por sonidos. Contiene órdenes extraídas de aproximadamente medio millar de documentos sonoros brasileños de los últimos 50 años: extractos de discursos políticos, canciones, programas de televisión, anuncios, clases de yoga y meditación, pasos de Forró y Zumba, instrucción militar, indicaciones de GPS, etc.”.“
Del catàleg de la 34 Biennal de Sao Paulo.
Fa dos anys que estem preparant la peça que, tot i no haver estat feta en un pim pam, es diu PIM PAM. Quan Ruth Estévez i Jacopo Crivelli em van proposar pensar en un projecte, el primer que em va venir al cap va ser la multitut de nens i nenes uniformats que hi havia a la Biennal quan la vaig visitar per primera i única vegada. Els curadors em van confirmar que el servei d’educació de la Biennal és el més antic dels que hi ha a cap altre esdeveniment artístic i que la Biennal és visitada per milers d’infants, que quasi són la meitat dels visitants.
Vaig decidir fer una peça específicament per aquest públic. Una peça que fos comprensible pels nens i nenes, i un misteri pels adults. Invertir així la relació jeràrquica adult/infant. Ja fa dos anys vam escriure amb en Roberto Fratini:
Si el destí dels nens és «no saber estar-se en el seu lloc», en molts aspectes els infants d’aquest projecte s’escapoleixen del lloc semàntic en el que es pretén captar-los: convertint-se en obra quan se’ls percep com a infants, convertint-se en infants quan se’ls percep com a obra; convertint-se en espectadors quan se’ls percep com a actors, i fent de l’observació el contingut maliciós de la seva performance.
PIM PAM es podrà veure entre el 4 de setembre i el 5 de desembre del 2021.
Aquí hi ha el primer catàleg online anomenat Tenteio, amb contribucions de tots els artistes participants, a càrrec de l’Elvira Dyangani Ose. La Biennal s’inspira en Faz escuro mas eu canto, primer vers d’un poema de Thiago de Mello.
* Faz escuro mas eu canto,
porque a manhã vai chegar.
Vem ver comigo, companheiro,
a cor do mundo mudar.
Vale a pena não dormir para esperar
a cor do mundo mudar.
Já é madrugada,
vem o sol, quero alegria,
que é para esquecer o que eu sofria.
Quem sofre fica acordado
defendendo o coração.
Vamos juntos, multidão,
trabalhar pela alegria,
amanhã é um novo dia.
