Després de fer una versió de la Comedia sin título de Lorca a la fundació que porta el seu nom a Granada, i de treballar aquest any al voltant de Brossa per l’exposició que li ha dedicat el MACBA, rebre el premi Sebastià Gasch, germà del primer i pare del segon, és com veure un eclipsi de lluna als Monegros: sembla que tot l’univers s’ordeni i tu en siguis l’únic espectador. Al cap d’uns minuts la lluna torna a apareixer.

Però, abans que això passi, vull donar les gràcies a l’Helena Febrés, el Txalo Toloza, el Cristóbal Saavedra Vial, l’Anna Rovira i al Roberto Fratini per haver format part del nucli dur de la companyia. I a la Maria-Clara González per haver format part del nucli invisible, sense els quals aquest premi li haguessin donat a algun altre.

I, perquè no, tenir un record per la prehistòria de la companyia, quan vàrem obrir General Elèctrica amb el Tomàs Aragay i on vàrem treballar –entre d’altres– amb la Mònica Arús, la Laia Alzueta, la Sònia Gómez (amb qui vaig treballar i molt més), el Nico Baixas, la Mia Esteve, el Jordi Vilches, el Miguel-Ángel González, la Dolo Beltran, el Juan Navarro, l’Agnès Mateus… i la Marta Oliveres, i els meus mestres Iago Pericot i Thierry Salmon, i… tota una constelació.

china sourcing agent