Acaba d’arribar el llibre conmemoratiu del 50 aniversari de Santarcangelo). Cada capítol correspon a una direcció artística: 1971-1977: Piero Patino, 1978-1980: Roberto Bacci, 1981: Antonio Attisani… fins 2020: MOTUS.
Aquest no és un llibre de teatre, és un llibre d’institució. I el lloc que ocupen els diferents equips curadorials conviden a pensar que, darrera de cada equip, hi ha una «obra», una manera de «programar», una dramatúrgia del «fer cultura» que s’adiu a la personalitat o a la ideologia del programador.
Avui que és exactament igual passejar-se entre els edificis del port d’Oslo o entre els de la Diagonal Mar de Barcelona, on l’urbanisme respon a una mateixa ideologia encara que els edificis estiguin signats per Moneo, Herzog o Calatrava, és difícil pensar que no passi el mateix en els festivals de teatre. Probablement aquests també estiguin dirigits per una ideologia –més inconscient que reinvindicada– que fa que les mateixes companyies i projectes estiguin aquí, allà o a Oslo.
Saber què s’amaga actualment darrera de les autories curadorials és el que m’ha portat a començar el projecte Fruitori passivi.