9 actors i actrius riuen i ploren sense motiu aparent. La matèria primera del teatre llençada sobre l’escenari sense necessitat de cap trama ni argument.
TOT VA COMENÇAR
Tot va començar amb una conversa. Dues actrius acusaven en Roger Bernat, ànima de la companyia FFF i autor d’un seguit de peces que no concedeixen el protagonisme ni a actors ni a actrius sinó al mateix públic, de fer un teatre fred i sense emocions. Consideraven que, tant els espectadors i espectadores com els intèrprets, no només necessiten trobar emoció en el fet teatral, sinó que en depenen. D’aquí que Bernat decidís crear un muntatge fet únicament d’aquest material: d’emocions, o més exactament d’emocions trobades (com els ready made de Marcel Duchamp), que no s’haguessin de buscar mitjançant una història o uns personatges, sino que passés exactament el contrari: que la història, si de cas, es busqués com a resultat secundari d’un efecte. La proposta escènica de FLAM pren la forma d’una partitura exclamativa, on, sense cap justificació i sense un context moral que ho aprovi o desaprovi, uns professionals de l’emoció, actors i actrius, ploren i riuen (com si fóssim davant d’una d’aquelles obres del videoartista Bill Viola on un grup de personatges expressen una simfonia d’emocions a càmera lenta) mentre que uns professionals de la sensibilitat plora i riu amb ells.
NO ÉS GENS EXTRANY
No és gens estrany que FFF hagi decidit aquesta vegada posar la tecnologia teatral de les emocions en el seu punt de mira, perquè l’evolució del riure i el plor en les arts en general i en les arts escèniques en particular diu molt sobre la història d’una Humanitat que ho ha convertit tot en dispositiu consensual: des del culte al patiment del cristianisme fins a la idealització de la figura del pallasso; des del turning point afectiu d’indignació fins a un temps, l’actual, en que la política del marketing i el marketing de la política ho fien tot a les emocions.
PREMSA
«…em planto al carrer Montseny per veure Flam. Sorpresa agradable: em trobo amb un públic molt jove, m’atreviria a dir que la mitjana d’edat era d’uns 25 anys. Aire de festa, espectadors molt a favor i certa sensació a l’ambient que el Lliure torna a molar. El missatge per apagar els mòbils (dit per l’entremaliat Roberto Fratini), ve amb afegitó inclòs: “Aquests actors estan buscant feina”. Fart que li diguessin que els seus espectacles eren freds i sense emoció, Roger Bernat ha fet un espectacle on només hi ha emocions. Rialles i plors, pets i rots. Els joves actors acabats de llicenciar a l’Institut del Teatre són el càsting ideal, per cometre aital escomesa: joves, guapos i amb ganes de menjar-se el món. L’espectacle és una gran pallassada, molt més seriosa del que sembla, on es fa una crítica i una paròdia del fet de representar i de mirar teatre. No només surten escaldats els tòtems del teatre europeu contemporani, sinó també els nostres autoproclamats líders de la modernor més absoluta. L’espai és ple de grans linòleums arrugats, de sota dels quals en sortiran tota mena d’artefactes, i la llum l’ha feta la imprescindible Ana Rovira. Vaig trobar BRILLANT la idea del vestuari d’Adriana Parra: els intèrprets van vestits amb samarretes (se les van canviant durant la funció), de teatres i festivals escènics, locals i forasters. Per exemple (i segur que me’n deixo): el Teatre Lliure, el TNC, La Perla 29, la Sala Beckett, l’Onyric (conservin-la, d’aquí a un temps valdrà molts diners), la Nau Ivanow o el Temporada Alta, però també la Volksbühne, el Kunsten, el festival d’Avinyó o La Fura dels Baus. Samarretes que volen dir “Jo he estat aquí”, “Jo vull actuar aquí”, “Aquest teatre mola” o “Aquests són els meus”. Bravo. En escena, els intèrprets riuen, ploren, criden, es tiren pets i expliquen acudits. I, el dia que hi vaig anar jo, el públic s’ho va passar bomba. Entre tot plegat, una crítica ferotge a la perversitat del sistema: des de l’actriu que saluda, complaent, després d’haver plorat al seu monòleg, fins al director que fa servir Txékhov quan ja no li queden més idees. Passant per l’actor que escup molta bava, quan parla, i el públic que l’aplaudeix per fer-ho. I molts llocs comuns i clixés del teatre modernu: màscares de Donald Trump i Kim Jong-un, pits, culs i tites. Fixeu-vos si eren joves, els espectadors, que quan van sonar les sintonies de La Bola de cristal i de Verano azul no van reaccionar. Servidor es va sentir com si tingués 96 anys de cop. Patapam. I la veritat és que em va encantar.» Oriol Puig Taulé, Núvol, 25/11/2019.
«Què és flam? Flam és una experiència que és com passar-se la tarda plorant i rient dins d’una rentadora, amb el mode de centrifugació posat. Sentir cent emocions a l’hora i a la vegada no sentir-ne cap. Enfrontar-te al que veus a l’escenari, perquè el que veus a l’escenari s’enfronta a tu. Riure sense saber el perquè, o sense saber si realment estas rient o no. Veure l’acrtiu que plora i no saber-ne el motiu, però que sigui igual. Veure l’actriu que riu i no saber el perquè, però que no importi. Ho-ho-ho. Una muntanya russa (per ser fidels al tòpic), una desconextualització exagerada de l’emoció.» Mar Panyella Bonet. Recomana.cat 22/11/2019.
DATES
2019 >> 6 de Juny, Teatre Principal d’Olot. >> 15 de Juny, Teatre Principal de València >>29 de Juny, Teatre Alegria de Terrassa >> 11-14 de Juliol, Festival Grec – Teatre del CCCB de Barcelona. >> Novembre 2020 – Teatre Lliure.
EQUIP
Peça de Roger Bernat / FFF / ITteatre. Dramatúrgia: Roberto Fratini. Cap tècnic: Txalo Toloza. Ajudant de direcció i dramatúrgia: Nicolás Jongen. Intèrprets: Marta Borràs, Antoni Mas, Adrià Ardila, Hodei Arrastoa, Alba Duño, Eva Ortega, Alba Aloy, Mireia Lorente-Picó i José Luís Oliver.
Iluminació, escenografia i vestuari: Ana Rovira. Ajudants d’escenografia, il·luminació i vestuari: Núria Vila i Adriana Parra. So: Cristóbal Saavedra. Alumna en pràctique MUET: Nadinka Flores. Observadora: Joana Castellano.
Coordinació d’FFF: Helena Febrés Fraylich. Coordinació d’ITteatre: Ramón Simó i Pepelú Guardiola.
Producció: ITteatre – Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Co-productors: Grec Festival de Teatre, CCCB, Festival Tercera Setmana de València i Elèctrica Produccions. Amb la col·laboració de: Teatre Principal (Olot), Teatre Alegria (Terrassa) i Teatre Laboratori (Vic).
Nine actors and actresses laugh and cry for no apparent reason. The raw material of the theater thrown on the stage without the need for any plot or formalization.
IT ALL STARTED
It all started with a conversation. Two actresses accused Roger Bernat, the soul of FFF company and creator of a series of works in which the central figures are not the actors or actresses but the spectators themselves, of making theatre that was cold and emotionless. They were of the opinion that audience and performers alike don’t just need to find emotion in theatre, they depend on it. This is why Roger Bernat decided to devise a show consisting entirely of emotions – or, more precisely, found emotions (in the manner of Marcel Duchamp’s readymades) – that did not have to be looked for in plot or characters but, to the contrary, would allow a storyline to emerge as a side effect, if at all. Flam the show is devised as an exclaimed score where professionals of emotion (actors and actresses), for no reason and in no moral context of either approval or disapproval, laugh and cry (as though we were observing a piece by video artist Bill Viola in which a group of characters display a symphony of emotions in slow motion) while professionals of the senses laugh and cry alongside them.
IT’S NOT THAT STRANGE
It’s not that strange that FFF have decided on this occasion to set the theatrical technology of emotions in their sights, because the evolution of laughter and crying in the arts in general and in performance arts in particular says a lot about the history of a Humanity that has turned everything into a consensual device: from Christianity’s cult of suffering to the idealisation of the clown figure; from the affective turning point of indignation to a time – the present – when marketing policies and the politics of marketing rely entirely on emotions.